Avui compartim amb tu un conte que ens ajuda a reflexionar sobre l’acceptació i la serenitat.

Una vegada, un rei d’un país no gaire llunyà va reunir els savis de la seva cort i els va dir:

– “He manat fer un preciós anell amb un diamant, amb un dels millors orfebres de la zona. Vull guardar, amagat dins l’anell, algunes paraules que em puguin ajudar en els moments difícils. Un missatge al què jo pugui acudir en moments de desesperació total. M’agradaria que aquest missatge ajudi en el futur els meus hereus i els fills dels meus hereus. Ha de ser petit, de manera que càpiga sota el diamant del meu anell”.

Tots aquells que van escoltar els desitjos del rei eren grans savis, erudits que podien haver escrit grans tractats… però, pensar un missatge que contingués dues o tres paraules i que cabés sota un diamant d’un anell? Molt difícil. Igualment van pensar, i van buscar als seus llibres de filosofia per moltes hores, sense trobar res que ajustés als desitjos del poderós rei.
El rei tenia molt a prop seu, un servent molt estimat. Aquest home, que havia estat també servent del seu pare, i havia tingut cura d’ell quan la seva mare havia mort, era tractat com la família i gaudia del respecte de tothom.

El rei, per aquests motius, també li ho va consultar. I aquest li va dir:

– “No sóc un savi, ni un erudit, ni un acadèmic, però conec el missatge”

– “Com ho saps?» va preguntar el rei.

– “Durant la meva llarga vida a Palau, m’he trobat amb tota mena de gent, i en una oportunitat em vaig trobar amb un mestre. Era un convidat del teu pare, i jo vaig estar al seu servei. Quan ens va deixar, el vaig acompanyar fins a la porta per acomiadar-lo i, com a gest d’agraïment, em va donar aquest missatge”.

En aquell moment l’ancià va escriure en un paper diminut el missatge esmentat. El va doblegar i el va entregar al rei.

– “Però no ho llegeixis”, va dir. “Manent-lo guardat a l’anell. Obre’l només quan no trobis sortida en una situació”.

Aquest moment no va trigar a arribar, el país va ser envaït i el seu regne es va veure amenaçat.

Estava fugint a cavall per salvar la vida, mentre els seus enemics el perseguien. Estava sol, i els perseguidors eren nombrosos. En un moment, va arribar a un lloc on el camí s’acabava, i davant seu hi havia un precipici i una profunda vall. Caure per ell seria fatal. No podia tornar enrere perquè l’enemic li tancava el camí. Podia escoltar el trot dels cavalls, les veus, la proximitat de l’enemic. Va ser llavors quan va recordar això de l’anell. Va treure el paper, el va obrir i allà va trobar un petit missatge tremendament valuós per al moment…

Simplement deia “Això també passarà”.

En aquell moment va ser conscient que planava sobre ell, un gran silenci. Els enemics que el perseguien s’havien d’haver perdut al bosc, o s’havien d’haver equivocat de camí. Però la veritat és que el va envoltar un immens silenci. Ja no se sentia el trotar dels cavalls.
El rei es va sentir profundament agraït al servent i al mestre desconegut. Aquestes paraules havien resultat miraculoses. Va doblegar el paper, va tornar a guardar-lo a l’anell, va reunir novament el seu exèrcit i va reconquerir el seu regnat.

El dia de la victòria, a la ciutat hi va haver una gran celebració amb música i ball…i el rei se sentia molt orgullós de si mateix. En aquell moment, novament el vell estava al seu costat i li va dir:

– “Apreciat rei, ha arribat el moment que llegeixis novament el missatge de l’anell”

– “Què vols dir?”, va preguntar el rei. «Ara estic vivint una situació d’eufòria i alegria, les persones celebren el meu retorn, hem vençut l’enemic».

– “Escolta”, va dir el vell. “Aquest missatge no és només per a situacions desesperades, també és per a situacions plaents. No és només per quan et sents derrotat, també ho és per quan et sentis victoriós. No és només per quan ets el darrer, sinó també per quan ets el primer”.

El rei va obrir l’anell i va llegir el missatge… “AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ”

I, novament va sentir la mateixa pau, el mateix silenci, enmig de la munió que celebrava i ballava. Però l’orgull, l’ego havia desaparegut. El rei va poder acabar de comprendre el missatge. El pitjor era tan transitori com el bo.

Aleshores el vell li va dir:

– “Recorda que tot passa. Cap esdeveniment ni cap emoció no són permanents. Com el dia i la nit; hi ha moments de joia i moments de tristesa. Accepta’ls com a part de la dualitat de la naturalesa perquè són la naturalesa mateixa de les coses.”

Autor: anònim